HISTÒRIA DE CASTELLAR DEL VALLÈS

LA PRODUCCIÓ DE MATERIAL DE GUERRA (1938-1939)

2010-06-16T12:09:00.000-07:00

L’ofensiva Nacionalista de principis de 1938 i la posterior partició del territori republicà en dues zones van suposar el trasllat de la producció de material aeronàutic cap al nord i la desaparició del SAF-3 (Servicio Aeronáutico de Fábricas) de Reus, a favor de la delegació de Sabadell d’aquest servei que es va constituir en SAF-16.

Una delegació del SAF-16 s´organitzarà a Castellar del Vallès a partir de l’abril de 1938 i serà un apèndix orgànic de les plantes de Sabadell, a les quals donarà servei produint components (munició lleugera, peces per a motors i components de l’avió soviètic Polikarpov I-15), amb implantacions a les instal·lacions de l’empresa tèxtil Viuda de J. Tolrá S.A., a la fàbrica del Boà i a can Barba.

L’elecció d’aquests indrets de Castellar del Vallès per instal·lar el centre de producció respon a diferents causes: es tracta d’uns espais arrecerats d’hipotètiques incursions aèries; l’existència d’un teixit industrial previ; la proximitat a la seu central del SAF-16 a Sabadell i, finalment, la falta de notorietat de la població, la qual cosa garantia el secret de l’establiment.

El SAF-16 a Castellar del Vallès donava feina a uns dos-cents operaris, amb una estructura moderna i eficaç, altament productiva i amb personal molt qualificat i enquadrat en règim laboral militaritzat. La presència de treballadors locals era, pràcticament, testimonial.

L’arribada d’aquesta massa laboral externa, procedents de Getafe i de Reus, amb llurs famílies va suposar un notable trasbals per a la societat local i per a les autoritats del municipi davant la dificultat de procurar allotjament i recursos per a la manutenció d’aquestes persones nouvingudes.

Tot i l’obligatorietat d’estatjar en domicilis particulars els nouvinguts, les relacions van ser correctes a l’esfera privada; per contra, es detecten nombrosos incidents des de l’àmbit públic, formulades des del greuge comparatiu per la percepció extraordinària de queviures.

El tancament del SAF-16 va ser similar al procés d’esfondrament del règim republicà a Catalunya: ràpid i sobtat. També ho va ser l’opció d’un bon nombre dels operaris i familiars, que van decidir dirigir-se cap a la frontera francesa i exiliar-se.

Ernest GALLART

BIBLIOGRAFIA

- Ernest GALLART (2005)."Més homes! Més armes! Més municions! El món de la producció industrial durant la Guerra Civil Espanyola (1936 - 1939) a Castellar del Vallès: la fàbrica de material de guerra". RECERCA, núm. 4, Castellar del Vallès, Arxiu Municipal de Castellar del Vallès - Ajuntament de Castellar del Vallès, p.59 - 85.

HISTÒRIA ORAL DE LA GUERRA CIVIL (1936-39) A CASTELLAR

2010-06-16T10:23:00.000-07:00

Un dels obstacles que presenta el coneixement històric de la Guerra Civil a escala local és la limitació, qualitativa i quantitativa, de fonts documentals. Com en altres subjectes històrics, una possibilitat per resoldre aquesta problemàtica ha estat l' ús de fonts orals.

L'any 2002 s'encetava un projecte d'investigació adreçat a donar visibilitat a persones amb capacitat d'oferir un testimoniatge vàlid sobre la incidència de la Guerra Civil a Castellar del Vallès i als seus habitants, enregistrar aquestes experiències, transcriure-les, analitzar-les i contextualitzar-les en el marc d'una interpretació general per al conjunt de Castellar del Vallès que s'inserís en un context territorial ampli i global.

L'univers de possibles informadors l'any 2002 era de 211 castellarencs nascuts abans de 1924. El mes de gener de 2008, s'havien enregistrat un total de 108 testimoniatges que suposaven el 51% del conjunt dels informadors. La xifra permet inferir dades representatives de la percepció dels castellarencs enregistrats. En relació al total de la població local l'any 1936, s'ha arribat a l'enregistrament d'un 2,6% de testimonis, que possibilita l'obtenció d'informació indicativa per al conjunt de la població d'aquest període; tipològicament, un 53% dels informadors han estat dones i un 47% homes, infants i adolescents d'aleshores.

Metodològicament s'ha gravat en suport àudio un qüestionari base, semiobert, dividit en grans blocs temàtics i identificatius, que séstà en procés d'informatització i que ha proporcionat relats de vida amb el suport de materials complementaris: iconogràfics, documentals, de cultura material... que s'han convertit en veritables històries de vida i, per tant, fonts històriques primàries.

La voluntat dels informadors a testificar ha estat pràcticament total, sense objeccions, garantint el respecte i la unitat del text resultant, l'anonimat o les les condicions d'ús i accés específics quan així s'ha demanat.

L'any 2009, conclòs el projecte, han esdevingut el Fons d'Història Oral sobre la Guerra Civil (1936 - 1939) a Castellar del Vallès.

Ernest GALLART. "Història oral de la Guerra Civil (1936-1939) a Castellar". L'ACTUAL (del 9 al 14/1/2010), núm. 87, p. 11.

EL CRIM 15 A CASTELLAR DEL VALLÈS

2010-06-02T11:23:00.000-07:00

El juliol de 1938 una comissió de l’Exèrcit Popular de la República (EPR) visitava la vila amb l`objectiu d`organitzar un acantonament militar dependent del Centro de Reclutamiento e Instrucción y movilización de Terrassa (CRIM núm.15).

El manteniment d’un sistema de mobilització i instrucció que enquadrava un gran nombre de reclutes i la situació militar desfavorable per a la República, en regressió a tots els fronts, necessitava amb urgència de la creació d’aquesta mena de centres. A més, s’encetava una gran operació militar a l`Ebre per a la qual calien d’homes per suplir les baixes generades pels combats.

El comandant d`Estat Major, E. Velayos, presidia la comissió que es va adreçar al Consell Municipal per establir col·laboració. Es tractava d’organitzar un centre que allotgés, seleccionés, instruís i destinés els homes que s’incorporaven a l’EPR. El projecte es van encetar amb la localització d’immobles que permetessin encabir un nombrós contingent, amb instal·lacions sanitàries i de cuina adients. Es tractava d’un nou model més enllà de l’antecedent remot que es tenia del l`allotjament del batalló de muntanya que havia fet maniobres a les rodalies de la vila anys abans.Es va optar per emprar edificis sota control municipal, requisats en esclatar el conflicte civil, o centres fabrils en situació de baixa productivitat o d’aturada a causa de la natura de la seva fabricació i de la manca de proveïments.

L’església de Sant Esteve, abandonada la funció de culte i de mercat municipal, es va convertir en cuartel número 1, amb capacitat per allotjar i alimentar les companyies números 1 - 6. La fàbrica de can Turuguet, única espai civil utilitzat, en cuartel número 2, seu de la companyia número 9. L’antiga escola dels PP. Escolapis, ocupada pel Sindicat de Rabassaires, en cuartel número 3, seu de les companyies 7 i 8. Les escoles del patronat Tolrà en desús com a centre escolar des de maig de 1936 i exclaustrades les GG. Dominiques, el juliol de 1936, en cuartel número 4, per a les companyies número 10, 11 i 12. Finalment el Patronat de Sant Josep en cuartel número 5, base de les companyies número 13, reclutes pendents de reconeixement, i 14 i 15, reclutes proposats per a inútils per a l’exèrcit.

El servei de cuina es va convertir en un problema perquè no tots els immobles reunien les condicions per instal.lar-lo i obligava a desplaçaments de la tropa. Al cuartel número 1, primerament es va emplaçar a l’exterior, però la climatologia va obligar a resituar-la en terrenys de l’antic cementiri parroquial, a l’entrada del panteó Tolrà, fet que va generar protestes en el sentit de manca de salubritat i irreverència.

Alguns comandaments van optar, per qüestions de servei i personals, a allotjar-se en immobles particulars. Val a dir que alguns soldats aconseguiren un passi de pernocta i també s`allotjaren en domicilis, una relació simbiòtica en què es bescanviava suport material i escalf humà per queviures.

Finalment, cal afegir que no eren les úniques forces militars destacades al terme. La FARE (Fuerza Aérea de la República Española) va construir un aeròdrom al pla de la Bruguera amb escamots estatjats en masies properes, com a can Carner, i al casc urbà, a can Pallàs, hi havia allotjat un grup d’aviadors soviètics.

Ernest GALLART."El CRIM 15 a Castellar del Vallès". L'ACTUAL (del 4 al 10/12/2009), núm. 83, p.11.

TÉ ALGUN INTERÈS PER A LA SOCIETAT ACTUAL LA GUERRA CIVIL?

2010-06-01T13:39:00.000-07:00

Enguany s’acompleixen setanta anys de la fi de la Guerra Civil. La commemoració de l’esdeveniment generarà un bon nombre d’activitats de tipus històric (congressos, documentals, exposicions, publicacions...). Ara bé, en el brogit dels debats sempre apareix una qüestió que esdevé clau per als historiadors: tot l’esforç i els recursos que esmercem en les investigacions sobre aquest període, tenen algun interès per a la societat o són exclusivament un subjecte historiogràfic per als professionals de la Història?

Sobre aquesta qüestió hi ha sectors que consideren que la Guerra Civil no té més interès que qualsevol altre període del passat per al conjunt de la ciutadania, que s’ha sobredimensionat per raons ideològiques, generant un suposat interès, induït, artificial, atiat pels mitjans de comunicació, el qual cal desactivar perquè obre antigues ferides del teixit social que només es poden cicatritzar des de la quietud. També hi ha un altre sector que posa l’accent en la llunyania dels esdeveniments, una distància cronològica que no permet cap connexió amb la realitat actual ni amb les persones, fet que el converteix en un territori per a especialistes.

Ambdues formulacions, tot i que des d’argumentacions diferents, arriben a la mateixa conclusió: la Guerra Civil de 1936 – 1939 no té un interès especial per a la ciutadania, més aviat poc, ni cal que el tingui.

Sembla que hi ha signes inequívocs que la realitat és ben diferent. En quant al primer plantejament, les publicacions sobre aquest període segueixen sent nombroses i les editorials publiquen allò que el públic lector demana, o l’aparició d’un ampli teixit associatiu promogut des de la societat civil que s’apropa a la Guerra Civil des de diferents vessants i la historiografia sorgida a redós de les propostes d’aquestes associacions. I aquesta sensibilitat ha estimulat als poders públics que han hagut d’elaborar una legislació que regulés aquestes activitats, fins i tot creant nous departaments de l’administració.

Pel que fa a la segona consideració, només cal referir la pregunta que formulen els joves el primer dia de classe un cop presentats els continguts de l’assignatura d’Història d’Espanya al Batxillerat: “Quan explicarem la Guerra Civil?”. I aquest interès es fa extensiu també al segon cicle d’ESO. I es fa difícil entendre què es vol dir quan es parla de desconnexió amb la realitat actual quan encara hi ha persones que han emprès la recerca dels seus parents desapareguts o que difícilment es troba una família en la qual no hi hagi algun parent que patís d’alguna manera el conflicte.

En definitiva, resulta evident l’existència d’aquest interès a la societat actual, que esperona a l’historiador en el sentit de col·laborar en la construcció de la societat en la qual treballa mitjançant la recerca i la interpretació científica dels esdeveniments històrics.

Ernest Gallart Vivé, 8/1/2009.

DIPOSITARIS DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA COL·LECTIVA

2010-06-01T13:35:00.000-07:00

La societat actual no valora prou les persones grans: potser perquè no donen la imatge estereotipada que sembla que cal oferir per estar à la page; tampoc són grans adquisidors de béns de consum ni són seguidors de noves tendències estètiques i culturals. Són persones amb un altre ritme vital, amb unes experiències i referents personals i col·lectius propis, que no són valorats com a útils en el quèfer de generacions posteriors. Per tant no són referents socials i, moltes vegades, malauradament, tampoc familiars.

Entre els mols aspectes en què es podria destacar la vàlua de les persones grans és en el de l’experiència tant personal, en la vida singular de cadascú, com col·lectiva, quant a membres d’una societat en un moment històric. I aquesta sapiència acumulada en el decurs d’una vida té un valor incalculable com a font de coneixement. Òbviament, les persones grans de Castellar del Vallès són un exemple en aquesta proposició.

Tot i les crítiques al valor històric de les dades obtingudes mitjançant tècniques d’història oral, i més entre persones d’edat avançada (subjectivitat, distorsions, reduccionisme, imprecisions…), en molts casos són les úniques fonts primàries possibles i amb un tractament acurat (contrast entre testimonis, tractament científic de les entrevistes) poden oferir dades tan vàlides com altres fonts d'informació més clàssiques.

És en aquest sentit que hem encetat, ja fa uns mesos, un projecte de recuperació de la memòria col·lectiva de la nostra vila a partir de les experiències vitals de les persones grans de Castellar del Vallès. Gràcies a la col·laboració i al suport de l'equip directiu i tècnic de l'Obra Social Benèfica, els residents d'aquesta Institució han estat el punt de partida d'aquest projecte.

L'objectiu de la proposta és recuperar la memòria històrica del període 1936 - 1939 a partir dels testimoniatges orals dels subjectes pacients d'aquells esdeveniments mitjançant tècniques d'història oral. S'ha escollit aquesta etapa històrica perquè és el límit temporal fins on els informadors poden oferir dades fiables que puguin ser contrastades entre si i per la pràctica inexistència documental i, consegüentment, la manca de monografies sobre aquesta època.

Tot i que el procés de recollida de dades encara no ha conclòs, podem començar a valorar alguns resultats indicatius que s'adrecen a caracteritzar correctament aspectes generals, especialment els de la quotidianitat i antropològics. Com a conclusió, és indubtable que sense comptar amb els testimoniatges de les persones grans de Castellar, en general, i de l'Obra Social Benèfica, en particular, seria impossible reconstruir amb rigor el passat històric de la nostra vila.

Ernest GALLART (2007). "Dipositaris de la memòria històrica col·lectiva". L'ULL DE LA FINESTRA, Castellar del Vallès, núm. 8, s.p.

REPRESSIÓ DE REREGUARDA

2010-06-01T13:25:00.000-07:00

Un dels primers efectes de la revolució que esclata a la rereguarda republicana un cop fracassat el sollevament militar de juliol de 1936 són els actes de violència. Es tracta d’un exercici massiu de repressió, que tindrà els seu període àlgid els mesos de juliol, agost i setembre d’aquest mateix any. Es persegueix i s’eliminen enemics ideològics, polítics, de classe, religiosos i també relacionats amb aspectes particulars (deutes, rancúnies, rivalitats...).

Els militars compromesos en la revolta i les organitzacions civils que van donar suport al pronunciament (Falange Española y de las JONS, Comunió Tradicionalista, Renovación Española, Peña Ibérica...) seran uns dels primers objectius d’aquesta repressió popular, clandestina, que s’aplicarà sense cap garantia jurídica, els anomenats consells de cuneta o “paseos”.

La xarxa viària del terme de Castellar esdevindrà suport material per a la repressió en uns indrets que s’articularan com espais repressius. Es tracta de marges i camins al voltant de les carreteres B-124 i C-1415.

Un exemple n’és els cas del rubinenc, resident a Terrassa, Joan Comas Montllor, agent d’assegurances de l’empresa Winterthur, membre d’Acció Catòlica i de Falange Española y de las JONS.

Sense participar del pronunciament militar, és perseguit a Terrassa i es refugia a Barcelona en un pis prop del mercat de Sant Antoni, on és localitzat i detingut per membres d’un dels comitès antifeixistes del Vallès, probablement pel de Sabadell. La nit del 4 d’agost és conduit prop del pont de les Arenes, en direcció a Sant Llorenç Savall, on és assassinat a trets.

Ernest GALLART. "Repressió de rereguarda". L'ACTUAL (del 5 al 11/2/2010), núm. 91, p.11.

PLECS DE RECERCA NÚMERO 2

2010-06-01T13:19:00.000-07:00

L’any 1996 es creava l’Arxiu Municipal de Castellar del Vallès (AMC) i un dels seus objectius era esdevenir plataforma de difusió de les investigacions històriques que tenien com a subjecte historiogràfic la vila o que havien elaborat historiador locals.

La inexistència d’un mitjà de difusió de la historiografia de Castellar del Vallès, científic, obert i anàleg a propostes que es realitzaven en altres localitats i per arxius similars, dificultava no únicament la difusió sinó també la producció.

El febrer de l’any 2002 s’encetava la publicació de RECERCA, revista d’Història i de Ciències Socials i Humanes de Castellar del Vallès. Butlletí de l’AMC, que s’adreçava a emplenar aquest dèficit i de la qual se n’han publicat sis números. Un model de publicació interdisciplinar que recollia investigacions i també comunicacions i ponències presentades als tres congressos d’història local que s’han celebrat.

El març de 2007, apareixia PLECS DE RECERCA, una altra publicació de l’AMC, amb un format monogràfic. El seu primer número, a cura de Sílvia Sáiz, Galdric Ruiz i Ernest Gallart, se centrava en un estudi sobre la incidència del conflicte bèl·lic aeri durant la Guerra Civil (1936-39) al voltant de la creació de l’aeròdrom de la FARE a Castellar del Vallès i de la cultura material que va generar: els refugis antiaeris. A més, afegia una proposta pedagògica dirigida al darrer cicle de Primària i de l’ESO i al Batxillerat en base a la història local.

El mes de febrer de 2010 es publicava el segon número de PLECS DE RECERCA titulat: Història oral de l’èxode i l’exili de 1939. El cielo por techo y la arena como lecho. En aquest cas, una investigació de Sílvia Sáiz i Ernest Gallart amb testimoniatges orals sobre l’èxode i l’exili de 1939 durant la fase final de la guerra civil espanyola a Catalunya l`hivern de 1938-39. La recerca és el resultat de la transcripció, l’estudi i l’anàlisi contextualitzat de vint informadors, subjectes dels esdeveniments, vertaderes fonts primàries.

Ernest GALLART. "Plecs de Recerca número 2". L'ACTUAL (del 5 a l'11/3/2010), núm. 95, p.11.

BIBLIOGRAFIA
- ."Plecs de Recerca publica testimonis de l'èxode i l'exili".L'ACTUAL (del 12 al 18/2/2010), núm. 96, p.20.

ESPAIS DE LA GUERRA CIVIL (1936-1939) A CASTELLAR DEL VALLÈS

2010-06-01T12:58:00.000-07:00

Els espais relacionats amb la Guerra Civil de 1936 - 1939 al terme de Castellar del Vallès són pràcticament desconeguts; només tenen cabuda en la memòria col·lectiva, cada vegada més reduïda per causes biològiques, de les persones que van viure aquests esdeveniments o d'alguns investigadors i interessats en aquesta temàtica. Per a la gran majoria de la ciutadania, presenten escassa visibilitat.

Aquests espais són, bàsicament, immobles encara que no únicament. La majoria eren construccions ja existents a les quals se'ls va donar nous usos, se'n va reformular els que ja exercien o van patir la fúria revolucionària: aquest seria el cas del castell de Clasquerí, aixopluc de refugiats, i del Palau Tolrà, seu del Consell Municipal; el de la farmàcia de Puig, incautada i municipalitzada i el de l'església parroquial de Sant Esteve, assaltada, saquejada, destruïts els continguts en un auto de fe iconoclasta i convertida en mercat municipal i en caserna del CRIM número 15. Només una minoria van ser construïts en funció del conflicte, com va ser el cas de l'aeròdrom de la FARE al pla de la Bruguera.

També trobem indrets no edificats, espais amb molt poca acció antròpica que van ser escenari i suport material d'esdeveniments, principalment vinculats a la repressió de rereguarda, com les cunetes de la infrastructura viària (C-1415 i B-124).

La incidència va ser molt diversa, des d`adequacions mínimes fins a modificacions parcials i transformacions radicals. Només hi ha un cas d'afectació completa amb un grau de danys notabilíssim, a la capella de la Mare de Déu de Fontscalents convertida en polvorí i volada per l'Exèrcit Popular de la República durant la retirada de l'hivern de 1938 - 1939.

Malauradament, aquests indrets no han generat cap estudi genèric per part dels historiadors o altres científics socials, tot i que apareixen referits en treballs com el Catàleg de Béns Culturals d’Interès Local o en monografies com la publicada sobre el refugi antiaeri de l'aeròdrom de la FARE del pla de la Bruguera.

Ernest GALLART."Espais de la Guerra Civil (1936 - 1939) a Castellar del Vallès". L'ACTUAL (del 9 al 15/4/2010), núm. 99, p.19.

LA NIT DE ROSES A CASTELLAR DEL VALLÈS

2010-05-30T09:34:00.000-07:00

Les accions de guerra van provocar actes de represàlia a la rereguarda dels fronts durant la Guerra Civil de 1936-1939. A Catalunya es produeixen després de la caiguda d'Irun (9-8-1936) o del fracàs de l'intent de conquesta de Mallorca (9-1936).

Pel que fa a la història local, ens centrarem en la derivada dels esdeveniments de la tarda del 30 d'octubre de 1936, quan el creuer de l'Armada nacionalista Canarias bombardeja la badia de Roses per obstaculitzar les comunicacions amb França; l'atac va tenir com a resultat l'esfondrament del guardacostes Marinero Canté i l'impacte sobre alguns edificis.

La incursió, rebuda com un intent de desembarcament, va provocar un gran trasbals, barreja de pànic, ràbia i desconcert, sobredimensionats en el moment en què la batalla de Madrid podia donar un tomb si els nacionalistes aconseguien rendir la capital i l'acció sobre la badia de Roses accentuava el perill a Catalunya. En aquest context, es van mobilitzar homes per al combat i per a la fortificació amb l'objectiu de rebutjar l'obertura d'un front al litoral català i es va encetar una onada de violència repressiva contra persones suspectes de connivència amb els rebels. Durant la nit del dia 30 i la matinada del dia 31, es van produir un seguit de detencions a moltes contrades del Principat, especialment a les comarques gironines; es van assaltar les presons de Girona, Olot i Sant Feliu de Guíxols i es van produir sacas selectives en aquestes localitats amb un total de 37 víctimes. A l´Alt Empordà, sense arribar a la intensitat repressiva esmentada anteriorment, entre els dies 31 d'octubre i 12 de novembre són asassinades 15 persones.

El 30 d'octubre, ben entrada la nit, els ajuntaments van rebre un ordre circular instant a adoptar mesures repressives com les esdevingudes per la pèrdua d´Irun. A Castellar del Vallès, el Consell Municipal va ordenar la detenció, amb caràcter preventiu, d'un nombrós grup de persones sospitoses d'afecció amb els rebels, una possible cinquena columna, que van ser conduïts i reclosos a la seu de l'antic ajuntament, al carrer Major. Es tractava d'integrants de la burgesia política i econòmica local, clarament identificats com a enemics ideològics i de classe. L'endemà, coneguda la inexistència del desembarcament, van ser alliberats. Paral·lelament, les autoritats locals van encetar el procés d'enquadrament de paletes i manobres seguint les consignes dels sindicats del ram de la construcció de la CNT i de l'UGT, a la recerca de voluntaris capaços de fortificar el litoral. Al capvespre, es va fer concentrar aquests professionals locals a la seu de la col·lectivitat de paletes i van ser traslladats una setantena d'obrers a Barcelona, a la caserna del carrer de Lepanto. Al dia següent, serien retornats perquè els seus serveis eren innecessaris ja que s'havia tractat d'una falsa alarma.

Ernest GALLART."La nit de Roses a Castellar del Vallès". L'ACTUAL (del 30/10 al 5/11/2010), núm. 78, p.11.

L'AERÒDROM DE LA FARE AL PLA DE LA BRUGUERA

2010-05-27T13:51:00.000-07:00

La decisió d'instal·lar un camp d'aviació militar per a la FARE a Castellar del Vallès es va deure al progressiu increment dels atacs aeris sobre Catalunya i sobre la ciutat de Barcelona, en particular, a partir de març de 1938, que va suposar la necessitat de construir nous camps des d'on operar.

La construcció es va iniciar el 29 de març de 1938 en un seguit de parcel·les expropiades pel Ministerio de Defensa Nacional, a l'indret conegut per "La Bruguerola". El Consell Municipal va mobilitzar la totalitat de la població masculina local en règim de prestació personal que va col·laborar especialment en el condicionament dels terrenys.

L'aeròdrom tenia una funció secundària, de segona línia, i depenia de l'aeròdrom de Sabadell. El seu ús, molt versàtil, li conferia una multiplicitat de funcions: en primer lloc, donar suport a les unitats de caces que defensaven l'espai aeri i el port de Barcelona; en segon lloc, recepcionar avions que havien de ser destinats al front; en tercer lloc, realitzar verificacions tècniques d'aeronaus que havien estat fabricades al SAF-16 i que calia avaluar si es trobaven en condicions de vol i, finalment, la formació de pilots novells, que sortien de l'Acadèmia de Capacitació de l´Aire de Sabadell o d'altres escoles de vol, a fi d'evitar que la inexperiència d'aquests pogués obstaculitzar les operacions de l'aeròdrom de Sabadell davant una situació d'emergència. Tot i aquestes possibilitats, va mantenir un perfil d'activitat reduït.

El caràcter de baixa intensitat de les comeses assignades i la immediatesa en la construcció provoquen que l'aeròdrom sigui, físicament, un camp d'aviació amb unes infraestructures modestes, que cobreixen les necessitats bàsiques operatives (pistes, refugis antiaeris, punt de comandament...) i amb limitacions considerables com la inexistència d'hangars, de dipòsits de combustible o de casernes per al contingent de tropes destacades.

El camp d'aviació de Castellar del Vallès va tenir una vida efímera, sense cap mena d'utilització després del conflicte civil, que va suposar la progressiva recuperació de l'ús agroforestal i l'enrunament i posterior destrucció de bona part de la cultura material generada per la seva construcció.

Ernest GALLART."L'aeròdrom de la FARE al pla de la Bruguera". L'ACTUAL (de 21 a 27/5/2010), núm. 105, p.19.

BIBLIOGRAFIA

- Ernest GALLART (2004)."La guerra aèria a la rereguarda republicana a Catalunya (1938-1939) a Castellar del Vallès. RECERCA, núm. 3, Castellar del Vallès, Arxiu Municipal de Castellar del Vallès - Ajuntament de Castellar del Vallès, p.77-105.

- Ernest GALLART; Galdric RUIZ;Sílvia SÁIZ (2007)."El cau de la Gloriosa. El refugi antiaeri de l'aeròdrom de Castellar del Vallès". Plecs de RECERCA, núm. 1, Castellar del Vallès, Arxiu Municipal de Castellar del Vallès - Ajuntament de Castellar del Vallès.